Història
Segons escrits antics el poble d'Alcanó era un "aduar" àrab. El poble amb preteses reminiscències mossàrabs, potser influint-t'hi el propi nom, el qual és de suposar que data d'una antiguitat del segle VII (any 718).
El poble com a lloc es reconegut per primera vegada al segle XII, quan el Compte de Barcelona, Ramon Berenguer IV conquerí junt amb els seus cavallers la Ciutat de Lleida.
El diccionari Moll (Palma de Mallorca, 1968, segona edició), manifesta respecte a Alcanó: Etimologia desconeguda, possiblement de l'àrab "Al-Kainon", (fogar, lloc on fan foc). Hom pot suposar també, lloc on feien foc àrabs i cristians i d'aquí vingué el seu nom.
Es de suposar que donades les continues lluites durant la Reconquesta, entre els Comptes de Barcelona, junt amb els Comptes d'Urgell i altres nobles cristians i l'Emir serraí de Lleida, Almira Almionez, que tenia el seu baluard al Castell de Ciurana, fos terra de moltes lluites, essent frontera de les Garrigues i les terres del Pla de Lleida (Segrià, S.XIII). Potser d'aquí vingué la llegenda que dona nom a Alcanó, que amb les continues lluites, els Cristians, una vegada conquerit l'"aduar", hi bastissin un canó "llança pedres" contra els àrabs que venien de Lleida i d'aquí el crit "Al canó"; la qual cosa no ha estat però ratificada amb cap escrit fidedigne.
I en una escriptura del 1267 es parla d'Alcanó de la Frontera", nom que conservaria tal vegada per trobar-se a l'extrem del "valiat" de Lleida, en temps dels "alavarts".
Alcanó encara conserva, si bé que desfigurat, l'edifici medieval de l'antiga "almunia" (Lo castell), un edifici a quatre vents de pedra escairada, amb finestres gòtiques, avui dia desaparegudes i pertanyent a tres diferents famílies de la vila.
Es a partir del s.XII, quan Ramon Berenguer IV, reparteix tots els seus bens conquerits, als cavallers de la Noblesa i ordres Religioses, entre les quals hi destaca els Templers, amb el gran Mestre Guillem de Moncada. És al començament del s.XIII, l'any 1203, quan el poble es reconegut per primera vegada com a lloc cristià, en un cens que feren els canonges regulars de Sant Ruf, pel Palau reial de la "Suda" de Lleida, que els havia donat el rei Pere, i a canvi d'això obtingueren unes hortes en aquest poble per bastir-hi una Església. És positiu que el Compte Ramon Berenguer IV (s.XII) concedís l'"Almunia" o granja d'Alcanó als canonges Regulars de Sant Ruf, ja que desprès reberen cartes del rei Pere i Alfons "El cast", per repoblar el terme.
L'any 1203, el 4 de novembre, el bisbe Gombau de Camporrels donà l'autorització per construir-hi una església, que elevà a categoria parroquial amb dret a rebre delmes i franqueses dels seus feligresos. La primitiva església fou construïda davant del Castell, que era dels senyors del Poble, és a dir de l'il·lustre Capítol de la Catedral de Lleida. Però fins al segle XVI el capellà no tingué títol de "Rector". Per tradició oral es sap que aquesta primitiva església, era en el lloc de la casa coneguda actualment com "Cal Mingo o antic cafè".
Si és positiu que Ramon Berenguer IV concedís al segle XII, el castell d'Alcanó als Canonges de Sant Ruf, sabem que 28 anys després d'estar edificada la primitiva església, per testament obrat el 23 de febrer del 1282, per Guillem Hug de Tolosa (mercader Tolosà de Lleida, casat amb Ramona, que guanyà una gran fortuna dedicant-se al negoci del prèstec de diners), llegava al seu fill Guillem, el Castell d'Alcanó amb les seves pertinences. L'esmentat Hug de Tolosa, deixà però una part del castell d'Alcanó a l'Ordre del Temple. En el testament disposà: Et decima tota de termine predicati cestri mei d'Alcanó, revertatut pro salute anima mea priori et frativus domos Scala Dei que ets montaines de Ciurana constitute sirve construta si filïi mei predicat sine legitima prole ovierint". La darrera implica al seu fill Guillem i la seva filla Guillermina, la qual estava casada llavors amb Bernat de Terrascó i anys després, el 1250, era muller d'Arnau d'Artesa i heretà el Castell de Torres de Segre (s.XIV).
En 1358 apareix com a Senyor dels llocs de Sunyer, de Vimfaro, d'Alcanó i de Cabases, el ciutadà de Lleida "Iohanis de Cumbis".
En el foratjament de 1365, hi figura l'assentament d'Alcanó, qui és Joan Barriac, ciutadà de Lleida, amb 25 focs i que és a la vegueria de Lleida.
En el 1381, ja mort Joan Barriac, és del mateix Joan Sescomes (Iohanis de Cumbis). Els seus hereus són consignats com a senyors d'Alcanó, Sunyer i Tabac.
Tornem a apreciar posteriorment el domini eclesiàstic sobre Alcanó, car en les Actes Capitulars de la Catedral de Lleida, des del 1450 al 1490 els canonges parlen del seu Castell d'Alcanó, senyoriu que posseïren fins a l'extinció dels senyorius. Així, al s.XVIII, Alcanó hi apareix essent del Capítol de la Seu d'Urgell.
El diccionari Mador (Madrid, 1846, primera edició) ens parla que Alcanó "es uno de los pueblos que componen el territorio de les Garrigues. Tiene 45 casas de mediana construcción, distribuidas en varias calles espaciosas y cómodas; entre aquellas hay un edificio cuya solidez y fábrica de sideria, denotan haver sido un fuerte en los tiempos antiguos", sense cap mena de dubte fa referència a l'edifici anomenat "Lo Castell", i que avui ocupa part central del poble, i que encara avui es pot veure el "born", que és la part on es feia la càrrega i la descàrrega dels delmes, i una finestra escairada d'un estil gòtic senzill.
"Lo Castell" era on l'administrador del Capitol (Cabildo) de la Catedral de Lleida cobrava els impostos, fins que foren abolits els feudalismes.
L'any 1835 amb motiu de la implantació del nou dret constitucional, el poble fou regit per Ajuntament propi i l'any 1851-52 amb virtut del Concordat Nacional entre la Santa Seu i la Corona d'Espanya foren venudes les terres a particulars.
Si mirem al s.XII, quan Ramon Berenguer IV concedeix l'"Almunia" d'Alcanó als canonges Regulars de Sant Ruf, veiem que aquest reberen cartes Alfons "el cast", i de Pere "El catòlic", per repoblar el terme. El poble passar d'ésser un "aduar" àrab a un lloc de cristians.
És en el s.XVIII, l'any 1752 quan el 29 de juny fou treta a pública subhasta l'actual església, diada de la festivitat de Sant Pere i Sant Pau. L'obra fou adjudicada als constructors de Lleida, Agustí Biscarri, Miquel Batiste i Josep Miquel, pel preu de 4.200 lliures, moneda de Barcelona i que l'any 1921 fou valorat amb 11.200 pessetes moneda d'or, incloent-hi tot el material de l'antiga església, prestacions de tot el veïnat i pagament per les 27 famílies que eren les que feien el poble, i al es que s'hi imposà el 20 per cent de tots els productes (la memòria d'on es extret aquest resum, no fa en cap moment menció dels anys que es trigà en pagar-ho).
La primera pedra fou col·locada el 23 d'agost de 1752, essent rector de l'església, Don Joan Ribes i Miret, nat a Torres de Segre, i que visqué al poble durant 40 anys, Vicari general Doctor Don Pere Bean, i Bisbe de Lleida Don Gregori Galindo.
Fou beneïda un cop acabades les obres, el dia 3 de febrer de 1758 (Festa de Sant Blai). Per la qual cosa i amb bon sentit declaraven Patró de la parròquia a Sant Pere Apòstol, també la Festa major el 3 de Febrer diada de Sant Blai. ( Aquest extracte es tret d'una memòria feta per Mossèn Sebastià Masip).
El mateix dia de Sant Blai fou beneït tocant mateix a l'església el cementiri vell; i el nou i actual ho va ésser l'any 1842 per Don Antoni Fontan, rector de la parròquia i que morí a Barcelona essent Canonge de la Santa Església Catedral.